dijous, 14 d’abril del 2011

La poesia de postguerra

TEMES DE POESIA

TEMA 6: DESCRIU LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS A FINALS DELS ANYS 70.


La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.


Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzava els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.


Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).

La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.

2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,

3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.

4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.

5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
TEMA 8. EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.
Amb l’obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60, que posa de manifest una actitud de rebel•lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A través de la creació simbòlica dels mites de Sinera (Arenys, a l’inrevés) i de Sefarad (l’Espanya jueva), Espriu evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, a la llibertat i a l’entesa entre contraris. D’aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic s’erigeix en veu de la consciència col•lectiva.
D’altra banda, la seua poesia també reflexiona sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim. I per fer això Espriu recorre a la mitologia clàssica grega, de la qual en fa una recreació mediterrània i al que s’ha anomenat una “teologia negativa” segons la qual Déu es comporta com un cec respecte els problemes i les angoixes dels homes.


Tema 7. EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

L'obra poètica d'Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és prolífica i original. L’aportació d’Estellés a la literatura catalana rau en el plantejament dels temes i en la creació d’un llenguatge poètic personal.
Així, els seus temes són l'amor, la mort, el seu país.
L’amor és un tema obsessiu, comprén una gamma que va del desig al sexe passant per l’amor conjugal. I tot això plantejat amb una cruesa insòlita en la literatura catalana.
Per la seua banda, la mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. La mort es concreta en un cadàver, en un cementeri o en un nínxol.
Com a poeta civil, Estellés manifesta el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

El llenguatge literari d’Estellés es construeix sobre a) la llengua poètica dels clàssics del segle XV, especialment la d’Ausiàs March; b) la llengua dels poetes del segle XX, i c) la llengua col.loquial de l’Horta. Sobre aquesta base fa una particular elaboració retòrica i estilística: empra tant formes i imatges cultes com altres de populars.
En resum, Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt personal en el conjunt de la literatura catalana contemporània, gràcies al seu estil –on convergeixen les formes clàssiques i les col•loquials- i a la manera de tractar temes com l’amor o la mor.

TEMA 10. LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO.


Miquel Martí i Pol (Roda de Ter- Osona, 1929-2003) és un poeta molt popular: ha rebut premis -com Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, cantants com Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz han musicat els seus poemes i, finalment, la seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.


La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic. I se centra en tres grans temes que sovint s’interrelacionen:

a)El compromís amb el poble, tant des d’un punt de vista social –la reflexió sobre la seua condició obrera- com nacional –la reflexió sobre el país. Hi destaca el Llibre de les solituds. On apareix també el desencís i el desconcert.

b)L’amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dóna vida i plenitud a l’ésser humà. Estimada Marta n’és una excel•lent mostra.

c)L’impacte de la malaltia malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seua vida: amb la malaltia apareix la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.

Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil planer i aparentment senzill –però alhora ric en imatges i suggerències, l’acosten al gran públic. Per això, l’obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.


Podeu escoltar versions musicals d’aquests poemes (i llegir los també) a la secció d’Enllaços del bloc, a l’apartat de Música i poesia









Molt he estimat


Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.

Miquel Martí i Pol

Activitats sobre poesia catalana contemporània

ACTIVITATS SOBRE POESIA
Activitats del tema 6

1. Relaciona, agrupats per corrents, els autors i les obres que es relacionen en aquest tema.
2. Quina diferent hi ha entre els simbolistes i els realistes pel que fa a la concepció del llenguatge poètic.
3. Quins objectius assignen a la poesia aquestes tendències poètiques?
4. Llig el Viatge a Ítaca de Kavafis, i explica quin es el contingut de cadascuna de les tres parts del poema. Estàs d’acord amb la tesi que defensa, és a dir, comparteixes la visió de la vida que proposa el poeta?
5. Redacció. Per què creus que és difícil llegir poesia?
(Abans d’escriure, penseu totes les coses que podeu dir. Després ordeneu les idees. I, finalment, escriviu).

Activitats del tema 7
1. Llig Els amants i la Cançó de bressol. Hi apareixen dos grans temes: l’amor i la mort. Creus que la manera com es tracten en els poemes s’ajusta a concepció que en té Estellés?
2. Com es construeix el llenguatge poètic d’Estellés?
3. Quina és l’aportació d’Estellés a la poesia catalana?
4. Com a poeta civil, què pretén Estellés? (Assaja de dir-ho amb les teues paraules)

Activitats del tema 8
1. Com definiries la poesia cívica? Per què creus que l’Assaig de càntic en el temple pot ser qualificat com a poema cívic?
2. Què és Sinera, Sefarad, teologia negativa?
3. A quins suports recorre (de quins elements es val) Espriu per construir la seua poesia?
4. En el tractament del tema de la mort, quines diferències hi ha entre Espriu i Estellés?

Activitats del tema 10
1. Comenta aquesta afirmació: “L’obra de Miquel Martí i Pol és fortament autobiogràfica”.
2. Llig el poema Molt he estimat i relaciona’l amb la concepció de l’amor que té Martí i Pol?
3. Com condiciona la malaltia l’obra de Martí i Pol?

diumenge, 10 d’abril del 2011

Poesia de postguerra

Text 1: Lletra de

Viatge a Ítaca (Kavafis, traducció de Carles Riba, interpretació musical de Lluís Llach)
Ítaca (o Viatge a Ítaca)

(Kavafis - Carles Riba - Lluís Llach)

I

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.



Text 2. Un fragment de les Elegies de Bierville, de Carles Riba


IV

Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscar, amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!

"La quarta Elegia és el comentari líric d'una cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada, veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà i la naturalesa."

"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.



Text 3. Corrandes de l'exili, de Pere Quart (interpretació del grup portugués Immigrasons)

Acabada la Guerra Civil espanyola que seguí al cop d'estat militar del general Franco del 1936 i havent triomfat els colpistes, molta gent hagué de marxar per por de la repressió franquista. En Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986) ens narra aquesta sortida cap a l'exili al poema Corrandes d'exili:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

dimarts, 1 de març del 2011

Examen del 25 de febrer (i solucions)

1. Esmenta els principals entrebancs per a l’estandardització de la llengua.

Els principals elements que entrebanquen l’estandardització del català són els següents:
(frase introductòria que identifica el tema)

1. La identificació dels parlants amb els dialectes geogràfics.
2. La hibridació lingüística, és a dir, la interferència del castellà, del francés (a la Catalunya Nord) i l’italià i el sard (a l’Alguer).
3. L’absència de la llengua en alguns àmbits d’ús formals (administració de justícia, cinema, música, etc.)
4. L’escassesa de mitjans de comunicació de masses.
5. La falta de consciència cívica i política.

(numerem els elements, alguns els podem ampliar breument)

2. Quins elements lingüístic modalitzadors hi ha en el text 1.

L’article de Toni Mestre està força modalitzat. L’autor hi incorpora opinions subjectives i apreciacions personals. Els principals elements lingüístics modalitzadors són aquests:

(-fem una breu introducció on definim el concepte modalització i
-hi afegim una frase per iniciar l’enumeració dels aspectes modalitzadors)
(Hem identicat set elements modalitzadors i hem donat quatre exemples de cada un. Evidentment, no cal ser tant exhaustiu: esmentar quatre punts i il•lustrar cada un amb un exemple n’ hauria hagut prou.)

1. Lèxic valoratiu. Sobretot, substantius -menyspreu (l.8), ignorància (l.8), assassinat (l.11) horror (l.12)-, adjectius –vulgar (l.3), gastat (l.4), envellit, (l.5) alcohòlic (l.5)- verbs –poder-me estar de preguntar (l.5), denotar (l.8), plaïa (l.9), decidim (l.11)i adverbis i locucions adverbials –posant cara de satisfacció (l.6), (ho seran) sempre (l.10), amb pèls i senyals (l.11).
2. Verbs en primera persona, i pronoms personals i possessius que s’hi refereixen: (jo) passejava (l.1), la meua lamentable ignorància (l.8), són nostres (l.10)nosaltres decidim (l.10).
3. Recursos emfasitzadors, com ara oracions negatives –no vaig poder-me estar (l.5), mentre no decidim (l.10)-, interrogatives – li vaig preguntar qui era (l.7), o frases exclamatives –Tijeritas! (l.17)Quin espant! (l.14). En aquest mateix sentit, actuen els elements gràfics, com l’ús de la cursiva o les comentes.
4. Unitats fraseològiques, -com n’hi ha tants en barris obres (l.4), d’allò més normal (l.9), amb pèls i senyals (l.11).
5. Figures retòriques: la metonímia -cantava una veu vulgar, (l.3)-, la comparació –amb aspecte d’alcohòlic (l.5)- la metàfora –límit de l’horror (l.11) -o la hipèrbole –milers i milers de cançons (l.13).
6. Els canvis de codi, és a dir, la introducció d’expressions en castellà –“Eres mía y siempre seràs mía” (l.2)“La maté porque era mía” (l.14) i també els canvis de to: Les dones són nostres, dels homes,... (trenca del discurs narratiu que ha fet fins ara per incloure una premissa argumental).

7. A més, tot el text manté un to irònic i crític, que està d’acord amb la denúncia del masclisme que fa l’emissor.

3. Quina diferència hi ha entre llengua minoritzada i llengua minoritària. El català és una llengua minoritzada? Creus que, a la Comunitat Valenciana, el català pateix un procés de substitució lingüística?
Una llengua minoritària és aquella que té un nombre reduït de parlants en comparació altres llengües del seu espai cultural o geogràfic. (fins ací la definició. / Podem incloure-hi un exemple). Per exemple; a Europa, el finés és una llengua minoritària. (I ho podem arredonir amb un comentari). Una llengua minoritària no té perquè ser una llengua minoritzada, si els seus parlants, en el seu espai geogràfic, l’empren amb normalitzat en tots els àmbits d’ús.
En canvi, el concepte de minorització fa referència al fet que la llengua pròpia d’un territori, i que fins i tot pot ser parlada per la immensa majoria de la població, veu com bona part dels àmbits d’ús –sobretot els formals i de més prestigi- són ocupats per una llengua forània. En aquests àmbits la presència de la llengua autòctona pot ser nul•la o testimonial. (Posem un exemple).A la comarca dels Ports, els valencià és una llengua minoritzada.
En la majoria de territoris en què es parla, el català està minoritzat, perquè molts àmbits (els podem esmentar: mitjans de comunicació, medicina i sanitat, món econòmic i relacions comercials, administració de justícia, música comercial, tècnica, etc.) es desenvolupen bàsicament en castellà. (i afegim els nostres coneixements “acadèmics) Pot ser, a Catalunya s’està fent un esforç més gran de normalització lingüística, però, fins i tot allà, hi ha àmbits on el català és poc present. (no s’hi val a introduir tòpics que no tenen base real.Per exemple, “A Catalunya el castellà està perseguit o és la llengua minoritzada)
Crec que sí que es pot parlar de substitució lingüística, perquè en els àmbits informals la presència del català perd pes en favor del castellà (per exemple, a les zones urbanes, o en les capes socials més joves). En molts àmbits formals, el català és purament testimonial. (en podem citar algun)A més, les politiques de normalització lingüística són poc ambicioses i no afecten tots els àmbits.


4. Comenta aquesta frase: “La supressió de les emissions de TV3 és un atac a la normalització lingüística del valencià”.

Efectivament, el tancament de TV3 és un entrebanc a la normalització lingüística perquè disminueix la presència del català en un àmbit, el del la televisió o els mitjans de comunicació audivisual, on té una presència molt inferior al castellà.
(Contestem “sí” o “no”, i diem el perquè) (Poder incloure-hi un comentari on a) donem la definició del concepte central de la qüestió i, en una segona oració ho relacionem amb el tema concret de l’enunciat).

Per normalització lingüística s’entén el conjunt de mesures - ja siguen de caire polític, econòmic, socials o culturals- que els poders públics posen en marxa amb la finalitat de “recuperar” una llengua, és a dir, de fer que el seu ús siga normal en tots àmbits. És evident que reduir o retallar les emissions en català no pretén normalitzar la llengua sinó tot el contrari, afavoreix la substitució lingüística.

5. Text 2. De quin tipus de text es tracta?

(diem: 1)el tipus de text i l’àmbit a què pertany i 2)expliquem el perquè)

Aquest és un text expositiu perquè explica el cicle del carboni, un tema del camp de saber i del coneixement científic, amb una intenció didàctica. Pertany a l’àmbit acadèmic, és un fragment d’un llibre de ciència titulat Ecologia i medi ambient editat per la Universitat de Barcelona.

Quins són els recursos lingüístics més importants.
Els principals recursos són:

(fixeu-vos: frase introductòria i 1 exemple. Com quela pregunta és llarga no ens podem enrotllar, és a dir, no cal que “expliquem” cada punt, el citem i prou. Si tinguérem més temps més temps si que podríem entrar en més detalls; però com que no en tenim, anem al gra)

a) Predomini del registre estàndard, amb un lèxic clar, concís i denotatiu.
b) La impersonalització: “el CO2 és fixat per plantes” (l.4)
c) El predomini de les oracions enunciatives i del present d’indicatiu: El CO2 és la molècula (l.1)
d) La presència abundant de lèxic expecífic: molècula,fotosíntesi, cicle geològic ...
e) L’adjectivació neutra: cicle geològic (l.14) roca sedimentaria (l.14)

Analitza els mecanismes de cohesió d’aquest text.
És important citar el quatre grans blocs, i dins de cadascun podem esmentar alguns elements que tinguen molt de rendiment. Com que l’inventari és molt gran és obligat que fem una selecció: no podem citar-los tots! I posarem 1 exemple, com a molt).

Aquest és un text ben cohesionat gràcies sobretot a:
a) Els mecanismes d’ampliació explicativa: l’aposició –el metà, CH4, (l.7) i les oracions de relatiu –un àtom de carboni que era a l’aire (l.14)
b) Els mecanismes de condensació informativa: la nominalització –el producte de la putrefacció i la respiració (l.6) (aquest és difícil de veure)
c) Els mecanismes de cohesió lèxica: camps semàntics (carboni, metà, bicarbonat,etc. ), lèxic específic - àtom, carbonat,fotosintesi, etc. , hiperònims i hipònims,(molècula, carboni, metà, oxigen... La cohesió gramatical és menys important: on es troba (l.2) s’hi troba (l.2)
d) La presència de connectors “de totes maneres” (l.7), “així” (l.13)

6. Contesta aquestes qüestions gramaticals.
6.1 Completa amb les formes de relatius possibles.
Ha estat molt amable amb les companyes,LA QUAL COSA / COSA QUE és d’agrair.
Aquest és l’hotel ON/ EN QUÈ/ EN EL QUAL vam dormir.
El portàtil AMB QUÈ / AMB EL QUAL treballa s’ha espatllat.

Subratlla l’oració de relatiu i digues quina funció fa.
La carnisseria on venen aquelles hamburgueses tant bones és la del cantó. CN
El perill al qual fan referència és real. CN
El davanter a qui van expulsar ha fet unes declaracions explosives. CN

Esmena les interferències lèxiques:
L’avió despegarà de seguida. S’ENLAIRARÀ
La policia va registrar el pis perquè buscava proves. ESCORCOLLAR
M’agraden els pésols amb tacos de pernil. DAUS

Tradueix els verbs.
Yo salgo a las 3 y ellas salen a las 4. Cuando lea la nota. Que duerma más! Que conduzca mejor!
ISC/SURT IXEN/SURTEN LLIJA (llegisca) DORMA CONDUÏSCA
Esmena les interferències vocàliques
MUNTANYÓS, avaria, SUBORNAR, vernís, complir, avorrir, rigorós

dijous, 24 de febrer del 2011

Sociolinguística. Solucionari d'activitats

SOCIOLINGÜÍSTICA. Solucions
1.
a. Prova de definir el concepte de diversitat lingüística. Creus que la diversitat lingüística al món està amenaçada?

El concepte de diversitat lingüística fa referència al fet que actualment en el món hi ha més de 5.000 llengües. Aquestes llengües tenen un nombre de parlant ben divers: algunes són parlades per uns pocs centenars de persones mentre que altres tenen milions de parlants. També estan distribuïdes de forma desigual: unes ocupen un espai reduït i altres, en canvi, s’estenen arreu del planeta. Aquesta diversitat comporta que en la majoria d’estats convisquen diverses llengües.

La diversitat lingüística està fortament amenaçada: es considera que al llarg del segle XXI desapareixeran milers de llengües.


b. Per quines causes pot desaparéixer una llengua?

Difícilment una llengua desapareix per causes naturals. En canvi, la dominació política, les conquestes, els genocidis –culturals o demogràfics-, les migracions apareixen com els factors que porten a la mort de les llengües. A més, cal afegir l’impacte de la globalització cultural i ideològica.
2. Defineix aquest conceptes
contacte de llengües:
Les comunitats lingüístiques, és a dir, el conjunt de persones que parlen una llengua determinada no constitueixen un conjunt tancat, aïllat i sense connexió amb altres comunitats que parlen llengües diferents. Al contrari, per raons econòmiques, polítiques, socials i culturals els parlants d’una llengua –o sectors significatius de parlants- estan en contacte amb altres llengües de les quals prenen vocables, girs, expressions que integren en la seua pròpia llengua.
interferència lingüística,
Aquest fenomen es dóna quan una llengua provoca canvis en el sistema lingüístic d’una altra llengua. Aquests canvis poden afectar a estructures sintàctiques, a la morfologia de diverses categories, a la fonètica o al lèxic (vegeu la pàgina 97, ex. 4)
conflicte lingüístic,
És produeix quan una llengua ocupa espais i àmbits d’ús que, fins a un determinat moment, eren propis una altra llengua. Per exemple, fins el segle XVIII el català era la llengua en què es vehiculava l’administració de justícia, a partir d’aquest moment s’introdueix el castellà i es margina el català. El conflicte lingüístic pot anar lligat a un procés de substitució lingüística.
interposició lingüística,
Aquest concepte descriu el fenomen pel qual una llengua minoritzada “perd” la relació directa amb terceres llengües (aportació de lèxic, de girs, etc. o també relació amb parlants d’altres llengües). Quan hi ha interposició lingüística aquesta relació es fa a través de la llengua dominant.
llengua minoritzada (llig el text 2 de la pàgina 97),
És aquella llengua que, malgrat ser pròpia del territori i ser parlada per la gran majoria de la població autòctona, veu restringits els àmbits i les funcions d’ús en el seu mateix territori en favor d’una altra llengua (que rep el nom de dominant). Per exemple, al Maestrat, el català és una llengua minoritzada. I l’espanyol als Estats Units, també.
llengua minoritària,
És una llengua que té una reduïda quantitat de parlants. Per exemple, en el conjunt d’Europa l’eslovac o el danés serien llengües minoritàries (5 milions de parlants).
diglòssia, (vegeu el concepte donat a classe)
substitució lingüística (llig el punt E, pàg. 99),
És el procés pel qual una llengua que és pròpia d’un territori perd progressivament àmbits d’ús i parlants. Aquest procés s’inicia pels àmbits formals, en una segona fase s’estén també als informals. Si aquest procés no es corregeix pot portar a la desaparició d’una llengua, perquè la llengua dominant té tendència a “expulsar” la llengua minoritzada.
normalització lingüística
És el conjunt de mesures de prenen els poders públics i les societats per retornar a una llengua els àmbits de què ha estat expulsada o reduïda a una posició marginal per un procés de substitució.
3. Digues si aquest enunciats són vertaders (V) o falsos (F). Si és el cas, esmena’ls i fes un breu comentari.
V F
La majoria d’estats tenen una sola llengua. X
En el conjunt d’Europa, el català és una llengua minoritària. X
Al món hi ha moltes societats que són bilingües. Per exemple, la societat valenciana és bilingüe. X
Als Estats Units l’espanyol és una llengua minoritzada, tot i que la parlen milions de persones. X
El tancament de TV3 és una mesura de normalització lingüística. X
Les llengües que tenen més parlants són més importants que les llengües que en tenen menys. X

Comentari:
1. La majoria d’estat són plurilingües, tot i que la relació entre les llengües i el tracte que reben dels poder públics és diversa. Per exemple, a França només el francés és oficial mentre que les altres llengües -el català, l’eusquera, l’occità, el francoprovençal, el bretó, el cors (dialecte de l’italià) i l’alemany- tenen una presència escassa o nul•la en els àmbits formals i públics. Per contra, a Suïssa, les quatre llengües que s’hi parlen –alemany, francés, italià i reto-romànic- són plenament oficials en els seus àmbits geogràfics.
2. Una llengua minoritària és aquella que té pocs parlants. De la seixantena de llengües que es parlen a Europa, el català és la tretzena per nombre de parlants. Té unes dimensions semblants al suec, el grec o el portugués, i molts més que el danés o el noruec. Per tant, no és una llengua minoritària.
3. Les societat no són bilingües, ho són les persones. En tot cas pot haver amplis sectors d’una societat que estan obligats a ser bilingües perquè per al desenvolupament de la seua vida socials necessiten recórrer a la llengua dominant. És el cas de la societat valenciana on quasi tots els catalanoparlants han d’emprar en un moment o un altre el castellà, mentre que el parlants de la llengua dominant poden desenrotllar la seua vida social sense recórrer al català.
4. Sí. Perquè la vida social es desenvolupa majoritàriament en anglés, fins i tot en els territoris on la nombre d’hispans és més gran.
5. No. El fet de prohibir TV3 limita els mitjans de comunicació en català, que ací, al País Valencià ja són escassos en comparació als mitjans que emeten en castellà.
6. No. Cada llengua és igual d’important per a la comunitat que la parla i pot ser imprescindible en l’espai que ocupa. Per exemple, a Noruega saber noruec és absolutament imprescindible per viure-hi. Igual passa a Dinamarca amb el danés, o a Eslovènia amb l’eslovac, encara que són llengües que només parlen uns pocs milions de persones. Certament, hi hallengües que tenen un enorme pes demogràfic –el xinés, l’urdú, l’àrab – i altres que tenen una dimensió internacional: és el cas de l’anglés, el francés, el castellà o el portugués. Actualment , l’anglés s’empra com a llengua franca en les relacions internacionals.

5. Quins símptomes diu Carme Junyent (text 3, pàg. 99) denoten que hi ha un procés de substitució en marxa? Quins d’aquest símptomes afecten el català a la Comunitat Valenciana?
(comentat a classe)

dimarts, 15 de febrer del 2011

El teatre de Pedrolo. Qüestionari

El teatre de Manuel de Pedrolo

Escolteu l’exposició sobre Manuel de Pedrolo que han preparat Sandra i Diana i contesteu les preguntes següents:
1. Digues alguns premis que honoren l’obra de Manuel de Pedrolo.
2. En quin període se situa l’obra teatral de Pedrolo?
3. Per què és significativa la seua obra?
4. Quins temes tracta?
5. Què és el teatre de l’absurd? Quines característiques té?
6. Fixa’t en la notícia sobre Cabaret Pedrolo i digues quin és el seu contingut.
7. Observa el fragment teatral que acompanya l’exposició i destaca’n cinc característiques del teatre d’avantguarda o del teatre de l’absurd?

dimarts, 1 de febrer del 2011

El text expositiu. Planeta viu

ACTIVITATS
TEMA 5 EL TEXT EXPOSITIU I L’ÀMBIT ACADÈMIC

Text 1 “Planeta viu” a Biosfera

1. Les propietats textuals: la coherència
Prova de fer un resum del text.
2. Les propietats textuals: la cohesió
a) Identifica els connectors que hi ha en aquest text
b) Quins elements de referència lexicosemàntica pots trobar en aquest text? Posa’n dos o res exemples de cada un.

3. Lèxic
a) Escriu un sinònim de: exaltat (2), modulació (3), ocells (4), mitjançant (9, alhora (12) endogàmiques (14)
b) Explica què significa: “acaben compartint uns estàndards de coneixement” (10)
“cohesionen el grup” (11), “actituds endogàmiques” (14), “proliferació de races i ètnies” (15)

4. Sintaxi
Analitza aquestes oracions
a) La qual cosa dóna naixença al concepte de cultura.
b) Són els humans els qui més partit saben treure de les possibilitats anat+òmiques de la seva laringe.
c) Tot això estimula actituds endogàmiques que desembocaran en la proliferació de races (diferenciades físicament) i ètnies (diferenciades culturalment) diverses.

5. Producció escrita: escriu un breu text (150 paraules) sobre “el parlar”.