La poesia de postguerra

TEMES DE POESIA

TEMA 6: DESCRIU LES TENDÈNCIES MÉS RELLEVANTS DE LA POESIA EN EL PERÍODE QUE VA DES DE LA POSTGUERRA FINS A FINALS DELS ANYS 70.


La poesia d’aquest període es pot agrupar en tres grans corrents que es succeeixen cronològicament: la poesia simbolista i existencialista, la poesia realista i la de la “generació dels setanta”.


Els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra s’adscriuen al simbolisme. Es tracta de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es fa palés un discurs reflexiu, en què predominava la metàfora, el símbol i el rigor formal. El poeta tracta de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs procliu a l'humanisme. Aquesta tendència connectarà amb l’existencialisme (Albert Camus. Jean Paul Sartre), un moviment inconformista, filosòfic i literari que prioritzava els temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd.
Paral•lelament a aquesta línia, n’hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes.


Als anys 60, apareix una l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s’enfrontarà a l’estètica de tradició simbolista. És l’anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Pere Quart amb el llibre Vacances pagades (1960) i Salvador Espriu amb La pell de Brau (1960), Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972) o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).

La poesia realista dels anys 60 tingué les característiques següents:

1. Rol del poeta: deixa de sentir-se un elegit i es considera una persona corrent més, solidari amb la resta.

2. L'experiència poètica: l'acte d'escriure deixà de ser una labor intimista o críptica, per a ser una experiència compartida amb els lectors,

3. El llenguatge poètic deixà de ser abstracte i adquireix un to directe i fins i tot col•loquial.

4.L'objectiu de la poesia: la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.

5. El destinatari pot ser ara qualsevol lector i no sols persones cultes amb formació literària.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es produeix un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera o Marc Granell -abandonen els postulats realites i posen l'accent en la dimensió individual de l'ésser humà més que en els temes socials. Són autors que, influïts pel simbolisme i el surrealisme, juguen amb les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
TEMA 8. EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU.

Salvador Espriu (1913-1985) va ser un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura.
Amb l’obra La pell de brau, representa el naixement de la poesia cívica dels anys 60, que posa de manifest una actitud de rebel•lia i d’inconformisme davant la situació social i política negativa que es viu al país. A través de la creació simbòlica dels mites de Sinera (Arenys, a l’inrevés) i de Sefarad (l’Espanya jueva), Espriu evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. Els seus poemes són un cant a la fraternitat, a la llibertat i a l’entesa entre contraris. D’aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic s’erigeix en veu de la consciència col•lectiva.
D’altra banda, la seua poesia també reflexiona sobre la vida, la mort i l’univers mític i personal, és a dir, un món més íntim. I per fer això Espriu recorre a la mitologia clàssica grega, de la qual en fa una recreació mediterrània i al que s’ha anomenat una “teologia negativa” segons la qual Déu es comporta com un cec respecte els problemes i les angoixes dels homes.


Tema 7. EXPLICA LES APORTACIONS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

L'obra poètica d'Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) és prolífica i original. L’aportació d’Estellés a la literatura catalana rau en el plantejament dels temes i en la creació d’un llenguatge poètic personal.
Així, els seus temes són l'amor, la mort, el seu país.
L’amor és un tema obsessiu, comprén una gamma que va del desig al sexe passant per l’amor conjugal. I tot això plantejat amb una cruesa insòlita en la literatura catalana.
Per la seua banda, la mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. La mort es concreta en un cadàver, en un cementeri o en un nínxol.
Com a poeta civil, Estellés manifesta el drama col•lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

El llenguatge literari d’Estellés es construeix sobre a) la llengua poètica dels clàssics del segle XV, especialment la d’Ausiàs March; b) la llengua dels poetes del segle XX, i c) la llengua col.loquial de l’Horta. Sobre aquesta base fa una particular elaboració retòrica i estilística: empra tant formes i imatges cultes com altres de populars.
En resum, Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana molt personal en el conjunt de la literatura catalana contemporània, gràcies al seu estil –on convergeixen les formes clàssiques i les col•loquials- i a la manera de tractar temes com l’amor o la mor.

TEMA 10. LA POESIA DE MIQUEL MARTÍ I POL HA ACONSEGUIT UN GRAN RESSÒ SOCIAL. EXPLICA-HO I RAONA-HO.


Miquel Martí i Pol (Roda de Ter- Osona, 1929-2003) és un poeta molt popular: ha rebut premis -com Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes-, cantants com Lluís Llach, M. del Mar Bonet, Paco Muñoz han musicat els seus poemes i, finalment, la seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.


La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic. I se centra en tres grans temes que sovint s’interrelacionen:

a)El compromís amb el poble, tant des d’un punt de vista social –la reflexió sobre la seua condició obrera- com nacional –la reflexió sobre el país. Hi destaca el Llibre de les solituds. On apareix també el desencís i el desconcert.

b)L’amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dóna vida i plenitud a l’ésser humà. Estimada Marta n’és una excel•lent mostra.

c)L’impacte de la malaltia malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seua vida: amb la malaltia apareix la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.

Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil planer i aparentment senzill –però alhora ric en imatges i suggerències, l’acosten al gran públic. Per això, l’obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.


Podeu escoltar versions musicals d’aquests poemes (i llegir los també) a la secció d’Enllaços del bloc, a l’apartat de Música i poesia









Molt he estimat


Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d’amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m’escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l’altura clara d’aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d’una mirada
o bé des de l’escuma d’un sol bes
proclamo el meu amor: el legitimo.

Miquel Martí i Pol